"Sarrià 1921" al Pregó de la Festa Major de Sarrià

Aquest any s'ha encarregat a Jesús Mestre Campi, coordinador del Taller d'Història de Sarrià, fer el Pregó de la Festa Major de Sarrià.

Publiquem el Pregó (tot i que és una mica llarg) que, pel que sembla, no s'ha gravat en vídeo.

Pregó de la Festa Major del 2021 © Ajuntament de Barcelona, districte Sarrià-Sant Gervasi

Autoritats, veïns i veïnes, Ha tornat la Festa Major de Sarrià! Després de passar un any sense la gran festa dels sarrianencs i sarrianenques, aquest any podrem tornar a gaudir-la. La Festa Major és una manifestació popular amb arrels antigues; fa molts anys que se celebra, ens permet com a comunitat retrobar-nos, fruir de la companyia d'amics i veïns, expressar la nostra creativitat, apassionar-nos en espectacles i concerts o divertir-nos en jocs i altres boges iniciatives de la Comissió de Festes del Roser. Aquest any recuperem la Festa Major i és una bona notícia. Encara no serà completa, però ens ofereix un programa ple de propostes per complaure a tothom. Com a historiador, veig la Festa Major com una de les principals expressions de la manera de ser dels sarrianencs, de la nostra identitat com a col·lectiu. Avui som un barri dins d'una gran ciutat que compta amb més de setanta barris. Però moltes de les persones que hi vivim ens sentim més de Sarrià que de Barcelona. La dita "baixar a Barcelona" fa avinent que hi ha una distància mental entre un lloc i l'altre. Aquesta distància, física i mental, era molt més gran fa cent anys, el 1921, quan Sarrià va perdre la seva independència com a municipi. Aquest any commemorem (al meu entendre, no hi ha res a celebrar), aquells fets que van ser transcendents tant per a Sarrià com per a Barcelona. Des del Taller d'Història de Sarrià, que som un grup de gent que ens agrada reunir-nos per fer tertúlies d'història i sobre històries de la vila, fa anys que treballem per conèixer com era aquella comunitat. Els propers mesos, podreu veure'n els fruits.

Festa dels Tres Tombs a la plaça Sarrià, el 1920. © Arxiu parroquial Sant Vicenç de Sarrià

Com era Sarrià el 1921 La recerca del Taller constata que Sarrià no era un poble, sinó molt més: els 12 mil habitats que tenia aleshores, no quedaven tan lluny d'una capital de província com Girona, que en tenia 19 mil, i la posaven al mateix nivell que capitals de comarca com Igualada, que tenia la mateixa població. Sarrià no era un poble, tampoc una gran ciutat, però m'agrada denominar-la com un "vila", ja que descriu una població amb entitat pròpia i amb independència administrativa. La gent de fa cent anys també acostumaven a parlar de Sarrià com a vila, com ens recorda el nom d'aquesta plaça on som: la plaça del Consell de la Vila. Aquí hi havia la seu de l'Ajuntament independent que es va inaugurar el 1896, un any abans de les agregacions de la majoria dels pobles del Pla de Barcelona. És una prova evident que el projecte dels sarrianencs no era el d'integrar-se a la ciutat veïna.

Aquella vila era una població cosmopolita: de fet, els sarrianencs d'origen eren poc més d'una tercera part. La gran majoria havien vingut de fora. Una part important, gairebé un de cada cinc empadronats, venien de Barcelona i, en general, eren gent benestant, part de la burgesia barcelonina i catalana. Però també hi havia gent amb pocs recursos que buscaven una feina digna que no trobaven als seus pobles: d'aquests immigrats n'hi havia d'arreu de Catalunya, però també molts del País Valencià i de l'Aragó. Sorprèn trobar vivint a Sarrià grup nombrosos de persones de petits pobles com Bolbait, Navarrés, Alloza, Oliete... S'havien buidat de gent jove pobles sencers per venir a buscar fortuna a la vila! També hi vivia gent procedent d'altres pobles i ciutats espanyoles, i una nombrosa i selecta colònia d'estrangers d'arreu del món: indians repatriats de Cuba, Puerto Rico o Filipines; enginyers anglesos, francesos o americans; aristocràcia europea buscant refugi arran de l'ensulsiada del vell ordre, del "món d'ahir".

La documentació confirma que aquesta vila era una comunitat prospera. Les grans fàbriques no són la seva peculiaritat, com era el cas de Sants, Gràcia, Sant Martí de Provençals o Sant Andreu del Palomar. Però aquí hi havia els Tallers dels ferrocarrils. L'activitat que caracteritza als sarrianencs és la construcció. S'havia creat una elit vilatana formada per paletes, picapedrers, rajolers, mestres d'obres, arquitectes, constructors, contractistes d'obres i propietaris de sòl urbà, que van anar expandint els seus negocis més enllà de la vila. Els Miralles, Campanyà, Mumbrú o Torner en són exemples. El sector col·laborava estretament amb la menestralia: fusters, manyans, llauners... Aquests oficis proporcionaven més tallers i treballadorsdel que necessitaria la vila. També treballaven, doncs, per clients de fora. Els artesans de Sarrià van ser professionals molt especialitzats, capaços, com el manyà Solé de Pedró de la Creu, de fer la reixa amb el drac de la porta de la finca Güell, encarregada per Antoni Gaudí. O amb prou enginy com els fusters Estrada de la plaça Sant Vicenç, especialitzats a fer carrosseries de funiculars. Aconsello fer una volta pel centre de Sarrià i la seva rodalia buscant petits detalls a les façanes: esgrafiats, reixes, balcons, portes... Hi ha, al carrer, obres d'artesania de molta qualitat que, al meu entendre, caldria protegir més. A poc a poc van desapareixent.

L'arribada de la burgesia barcelonina va propiciar establir relacions i negocis amb les elits locals. Aquestes van seguir controlant el govern municipal i les principals entitats, però moltes famílies barcelonines estableixen la residència a Sarrià i participen en l'administració municipal, en les institucions vilatanes i, sobretot, adquireixen propietat de sòl urbà i rústic. Segurament va ser l'alcalde Ramon Miralles el principal promotor del creixement de la vila, la persona que devia saber connectar les elits locals, sovint amb mentalitat caciquil, amb els industrials, empresaris o professionals liberals de la ciutat que buscaven els "aires més purs" de Sarrià.

Aleshores el manteniment de l'ordre social tradicional també estava ben supervisat per un estament eclesiàstic molt nombrós: hi havia 360 religiosos empadronats a la vila. Una exageració! Era una societat molt religiosa, molt catòlica, com demostren les moltes processons que s'hi feien, sobretot les dedicades a Sant Vicenç i Santa Eulàlia. Sarrià també era conegut com "el petit Vaticà".

El teixit associatiu era potent, amb entitats importants com L'Orfeó, Els Blaus, La Violeta o el Centre Sarrianès. Fins i tot els emigrants es reunien en entitats com el Centre Aragonès. Totes elles amb el seu teatre on fer representacions escèniques, concerts o balls socials. I una revista molt ben feta La Cònsola, on un jove J.V. Foix tenia molt de protagonisme. Un altre col·lectiu important era el que formaven el servei domèstic, bàsicament les minyones. Era un col·lectiu principalment jove, d'entre 18 i 25 anys, format sobretot per dones solteres i amb origen arreu de Catalunya, País Valencià i Aragó.

A moltes sarrianenques se les registra en els padrons amb un "sus labores". Però les trobem ben actives en alguns comerços, sobretots els de la part central del carrer Major, el cor de la vila, on hi ha moltes dones que regenten botigues. Fins i tot, hem trobat a alguna emprenedora, com la Teresa Germés, vídua del llauner Francesc Vergés, que va ser capaç de mantenir i expandir un antic negoci familiar en transformació: els llauners evolucionaven cap a lampistes i electricistes. Al costat dels artesans, el petit comerç de barri era una activitat pròspera i amb futur: aleshores es van consolidar negocis com la pastisseria Foix, la fonda Campi, la lampisteria Jové, la matalasseria Mota, cal Fideuer, la fleca de can Brufau, la ferreteria Burrull, cal Calderer i moltes altres que han caracteritzat tot el segle XX. Algunes encara avui sobreviuen.

Míting de l'Spring, novembre de 1921. © Mercesdes de Quadras Feliu. Fons família Quadras

Centrem-nos ara en l'agregació L'octubre de 1920, amb motiu de la Festa Major, l'alcalde Rafael Batlle escrivia a La Cònsola: "Una de les més belles característiques dels sarrianencs, és llur afany d'independència municipal". Un any abans de la publicació del decret d'agregació, hi havia la sensació que Sarrià havia aconseguit superar l'amenaça de l'annexió a Barcelona. Hi havia motius, ja que l'absorció s'havia intentat reiteradament, fins a sis vegades, sense èxit. Hi havia la sensació que Barcelona havia desistit. Així, el Reial Decret del novembre del 1921, va agafar les autoritats municipals amb la guàrdia baixa: no s'ho esperaven. També va sorprendre que al darrere hi havia Francesc Cambó, ministre d'Hisenda del govern d'Espanya, una persona coneguda i apreciada a Sarrià, amb una profunda amistat amb els caputxins i la gran burgesia. El partit polític més votat a la vila era precisament la Lliga Regionalista de Cambó, que sabia que podia comptar amb el vot catalanista i conservador de la societat sarrianenca. Aquesta vegada no van funcionar les crides a la solidaritat que l'Ajuntament de Sarrià va fer demanant suport a altres poblacions. Anteriorment aquest suport havia sigut decisiu per aturar els intents agregacionistes. I, finalment, l'1 d'abril de 1922, es va consumar l'annexió de Sarrià a Barcelona. Costa trobar motius objectius favorables a l'agregació d'una població amb una dinàmica positiva com tenia Sarrià, que disposava d'un terme municipal molt extens i amb barris com Pedralbes, Vallvidrera o les Tres Torres, que també vivien processos d'expansió. En canvi, per Barcelona, l'annexió de Sarrià va ser un factor estratègic. Els 12 mil habitants de Sarrià, només representaven 1,6% dels 740 mil barcelonins. Però els prop de 2 mil edificis de la vila, suposaven gairebé el 5% dels 40 mil edificis de la ciutat. I les 1.650 hectàrees de Sarrià, equivalia gairebé al 25% de la superfície de Barcelona.

D'alguna manera l'agregació de Sarrià va ser una palanca per a Barcelona, que tingué un gran creixement en la dècada següent: a final de 1930, comptava amb un 25% més de superfície, d'edificis i de població, que ja supera el milió d'habitants. Els anys vint Barcelona va tenir una puixança sense precedents, que va culminar amb l'Exposició Internacional del 1929. Un creixement difícil de preveure unes dècades anteriors.

Avui, que és l'1 d'octubre, molts tenim present altres lluites per l'autodeterminació, per l'afany que les comunitats puguin governar el seu propi destí. Amb la perspectiva que ens dona aquests cent anys, en l'àmbit municipal, veiem i patim una ciutat massa centralitzada, incapaç de delegar iniciatives reals als seus barris i districtes. El context actual, tant globalitzat, converteix en un miratge la possibilitat de recuperar la independència municipal, però potser cal exigir començar a fer passos a favor d'una certa "devolution", d'una descentralització política i econòmica. Per exemple, poder votar directament els governants dels nostres barris, i no els partits polítics de la ciutat. Segurament la més beneficiada acabaria sent la mateixa Barcelona.

Coral de La Violeta de Sarrià, a Vallvidrera. © Fons Montserrat Noya Piquet

La identitat sarrianenca L'agregació de 1921 va comportar una negació de la identitat de Sarrià com a comunitat per part de l'administració barcelonina. Un exemple evident el tenim en la divisió territorial de la ciutat a finals dels anys vint. Sarrià es va incloure en el Districte 3r, juntament amb Sant Gervasi i les Corts. Aquest districte es subdividia en 17 barris diferents i en cap d'ells hi ha el nom de Sarrià. Destaca l'absència de Sarrià al costat de barris com Sant Gervasi, Farró, Galvany, les Corts, Pedralbes, o Vallvidrera. Era una negació a la identitat i al sentiment de pertinença dels sarrianencs. L'arribada dels convulsos anys de la Segona República i la Guerra Civil van arraconar definitivament la qüestió. Sarrià havia perdut la seva independència municipal però no pas la seva identitat. Ans el contrari, en tots aquests anys de resistència a l'annexió, la societat sarrianenca s'havia vist obligada a fer un intens exercici d'autoafirmació identitària, a definir-se i reivindicar-se en la seva pròpia particularitat i la seva singularitat. Aquesta presa de consciència forjaria la personalitat i el sentiment de pertinença dels sarrianencs i sarrianenques durant els pròxims cent anys.

Avui, Sarrià segueix sent una comunitat cosmopolita i ha teixit una xarxa associativa molt potent, recuperant algunes de les antigues entitats i creant-ne de noves. Aquestes entitats tenen un paper important en el manteniment de la identitat sarrianenca i per actuar com a contra pes crític al govern. I recordar-nos que, per un sarrianenc o sarrianenca, no hi ha res millor al món que ser de Sarrià!

Sense negar cap altre sentiment d'identitat, tenim tot el dret de sentir-nos de Sarrià! Molt bona Festa Major!

Jesús Mestre Campi

1 d'octubre de 2021