En la sessió del Taller d'Història del 20 d'octubre de 2016, a part del tema del Centenari del ferrocarril de Sarrià a les Planes, es va projectar una presentació sobre Can Raventós, una finca històrica i amb un edifici amb protecció patrimonial, que ara està amenaçada per l'especulació immobiliària.
La possibilitat de la desaparició del jardí de la finca i l'ofegament de l'edifici protegit per les noves contruccions previstes pel projecte arquitectònic, va suposar una mobilització veïnal al barri que, el juliol del 2020, va acabar amb la creació de la Plataforma Defensem Can Raventós.
Can Raventós (o Can Nadal)
El projecte del Pla Especial de Millora de Can Raventós porta una memòria històrica de Jordi Rogent, que explica que l’edifici originari el va fer construir, entre 1805 i 1809, Joan Bacigalupi Ottone, comerciant d’origen genovès emparentat amb la família Güell i, per tant, membre de la burgesia barcelonina. Joan Güell i Ferrer es va casar amb les dues germanes Bacigalupi.
Després de diverses compravendes i reformes (la més important el 1848, quan la casa va prendre l'aspecte actual), l’any 1875 la casa la va adquirir Josep Maria Nadal i Vilardaga (1839-1908), hisendat i polític. Josep Maria Nadal va ser regidor, alcalde de Barcelona els anys 1896 i 1897, diputat a Corts per Gràcia i senador. Durant el seu mandat com alcalde, Barcelona s'annexionà la majoria de pobles del Pla, tot i que anteriorment Nadal havia representat els interessos d'aquests pobles, contraris a l'annexió. En aquesta època, l’edifici s’utilitzava sobretot com a casa d’estiueig.
Un dels fills de Josep M. Nadal, va ser l'advocat, escriptor i polític Joaquim Maria de Nadal i Ferrer, que va néixer en aquesta casa, com ell mateix explica a les seves Memòries: vuitanta anys de sinceritats i silencis (1965):
"Se que vaig néixer a Sarrià el dia 9 del mes d’agost de l’any 1883, en una torre que tenien els meus pares al carrer de Barcelona 56; una torre que sense modificacions essencials, existeix encara" (el nom i el número del carrer han canviat, ara és Bonaplata 44-52).
Joaquim Maria de Nadal era monàrquic i, els anys vint, s'integrà a la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, de qui fou secretari personal durant els anys de la República. El 1936 s'exilia a Gènova i després es traslladà a Sevilla, on va passar la major part de la Guerra Civil. Ens ha deixat la següent descripció de l'edifici:
"Aquella casa era un d’aquells típics edificis del darrer terç del segle XIX, que tenien un cos central i dues grans galeries arcades a banda i banda.
En la planta principal hi havia els salons, el menjador i els dormitoris, i a la planta baixa, la sala de billar i la biblioteca. Aquesta constava d’alguns milers de volums procedents de diverses herències.
En aquella biblioteca, jo m’hi passava la major part del dia i, a estones perdudes traduïa a Lamartine. Mes endavant vaig canviar de sala de treball per una habitació sobre el segon pis. El meu oncle, en Romà Prats, que havia estat un gran arquitecte, s’hi havia agençat un estudi que rebia la llum del migdia per un enorme finestral encarat a Barcelona des d’on es podia fruir d’una vista magnifica de la ciutat".
Un altre apunt curiós, referent als Caputxins i a l'estiueig:
"A l’església d’aquell convent ens trobàvem els pseudo estiuejants de Sarrià, que érem pràcticament mig Barcelona, car era consuetud que, abans de donar per finit l’estiueig els que posseïen torres en aquell poble hi anessin a passar el mes de setembre".
Després de la Guerra, Joaquim Maria de Nadal va tornar a Barcelona on es dedicà al periodisme social (Diario de Barcelona, La Vanguardia...), publica diversos llibres d'història i, el 1952, se'l va nomenar cronista oficial de la ciutat.
Carme Callís Nadal, descendent d'aquesta família i que encara viu a Sarrià, m'ha proporcionat diverses fotografies de la família, que era molt extensa. La finca de Sarrià era el seu principal centre social.
La família Nadal va mantenir la finca l’any 1941, quan Concepció Baixeras, vídua Nadal, la va vendre a Montserrat Raventós i d’Espona, família que ha mantingut la propietat fins al moment.
Finalment dir que al web diarieljardi.cat, hi ha l'article "Al·legacions al Pla Especial de Can Raventós", on s'explica alguns d'aquests aspectes que he comentat.
Secció de la façana de l'actual Can Raventós, de mitjans segle XIX. AMDSSG
Comments